Fundació Navegació Oceànica Barcelona

En arribar a Salvador Bahia i posar els peus a terra, ja convertida en la primera dona espanyola en navegar una regata transatlàntica en solitari, Anna Corbella no va mostrar un entusiasme especial per aquest títol. L’Anna, amb la senzillesa i la simpatia que la caracteritza, va anar un pas més enllà: “No m’importa gaire ser la primera espanyola en travessar l’Atlàntic en solitari, el que m’agradaria és que això servís per animar altres dones a fer-ho, tenim el mateix potencial que els homes”.

Això és bastant evident, després d’haver vist els resultats de moltes de les últimes regates oceàniques en què han participat dones en solitari i en doble. No obstant, convé reconèixer que aquesta evidència ha trigat a confirmar-se entre l’opinió pública i em vénen al cap opinions i comentaris que en les últimes tres dècades d’espectacular evolució de la vela oceànica han suscitat els èxits femenins.

A través de l’escepticisme 

La primera dona que va aconseguir ressò mediàtic va ser Claire Francis en l’OSTAR de 1976. Amb una embarcació de 38 peus va acabar tretzena, establint un rècord femení de l’Atlàntic en sentit est-oest. Es va parlar molt més de la Claire quan va liderar el Swan 65 ADC Accutrac a la Whitbread de 1977/78, fent una magnífica regata “només” amb dues dones més en la seva tripulació. El món de la vela i els mitjans nàutics veien amb simpatia i força condescendència la presència de dones a les regates oceàniques. No va trobar la mateixa simpatia Tracy Edwards i el seu Maiden tripulat exclusivament per dones a la Whitbread de 1989/90. El seu projecte va despertar escepticisme general i alguns periodistes fins i tot la van acusar d’irresponsable, amb articles acusant-la de posar en perill la vida de les seves companyes. Dins la seva classe, la Tracy va guanyar dues etapes i va acabar segona de la general. Fou aclamada per 50.000 persones en la seva arribada a Southampton. Els tòpics començaven a caure, encara que l’opinió generalitzada era “però d’això a guanyar una regata...”

I va arribar Florence Arthaud commocionant el món de la competició en batre el rècord en solitari de l’Atlàntic Nord, d’est a oest, deixant-lo en 9 dies, 21 hores i 42 minuts. Això va significar gairebé dos dies menys que el temps que ostentava Bruno Peyron. La Florence va saltar als titulars internacionals, especialment als francesos, i un sector d’aquesta premsa la va qualificar de “Nòvia de l’Atlàntic”, un apel·latiu cursi i amb connotacions masclistes que afortunadament va durar poc. 

El 1991 Isabelle Autissier va acabar la BOC Challenge en setena posició, malgrat haver desarborat en la segona etapa i va esdevenir la primera dona en fer la volta al món en solitari. El 1996, Isabelle Autissier i Catherine Chabaud es van plantar a la sortida de la Vendée Globe que fins aleshores només havia registrat inscrits masculins. La Isabelle va haver d’abandonar per una avaria al timó, però la Catherine va acabar la regata convertint-se en la primera dona a fer la volta al món en solitari i sense escales. Ja ningú discutia la presència de dones a les proves oceàniques més dures. 

Tòpics definitivament desmuntats

Molts companys navegants reconeixen que fa deu anys no s’acabaven de creure que les dones podien fer el mateix que els homes en una regata oceànica. Els arguments eren els de sempre: la falta de força física, menys resolució a l’hora d’afrontar els perills i alguns altres sobre la suposada inferioritat del “sexe dèbil” a l’hora d’enfrontar-se a l’oceà. Ellen MacArthur es va encarregar de demostrar que tot això eren tòpics en quedar segona a la Vendée Globe, després de no deixar de petja ni més ni menys que a Michel Desjoyeaux i ser l’única persona que ha comès la “insolència” de recuperar-li al professeur exactament 620 milles, com va fer Ellen des d’Hornos fins als doldrums. La remuntada de la menuda navegant de 24 anys va ser seguida amb caràcters de primícia per tots els mitjans i el mateix primer ministre, Tony Blair, passava bona part de les nits penjat a Internet atent a la progressió de la seva compatriota. Finalment un bidó flotant li va arrancar una orsa al Kingfisher i l’Ellen va acabar segona. La gesta de la menuda britànica va fer emmudir els qui havien vist amb escepticisme l’embarcació “efeminada” de l’Ellen: un coffee a la banyera –el primer en un IMOCA Open 60–, un pla vèlic una mica més reduït –un savi consell d’Alain Gautier– i la fiabilitat i la maniobrabilitat per damunt de tot en la concepció de l’embarcació. Factors que l’Ellen acabava de demostrar que en vela oceànica eren tan determinants per la victòria com la recerca de la màxima potència. Els següents rècords de l’anglesa a través de l’Atlàntic i al voltant del món ho van reafirmar. 

En la classe Mini es va viure una situació semblant a la Mini-Transat de 2007, quan en la primera etapa Isabelle Joshcke va arrasar navegant de La Rochelle a Funchal en 5 dies, 15 hores i 33 minuts, encara que no va poder guanyar la regata ja que una avaria al botaló en la segona etapa la va relegar als últims llocs. Yves Le Blévec, el guanyador final de la regata va declarar a Funchal: “La Isabelle ha sigut inabastable. Estic impressionat perquè jo he anat a velocitat màxima, però ella ha encertat la tàctica a cada bordada i ha governat amb una precisió increïble. Ha fet una primer etapa digna de passar a la història de la navegació oceànica”.

D’això es tracta: encertar en la tàctica i navegar amb precisió; i aquí no cal força ni agressivitat masculina. Michèle Paret, Servane Escoffier, Samantha Davies i Dee Caffari ens ho han demostrat en les passades Barcelona World Race i Vendée Globe. Anna Corbella ens recorda aquesta idea quan afirma: “La regata oceànica és un esport en què saber jugar amb els múltiples factors és bàsic per a la victòria. Les dones tenim menys força física, però això ens obliga a calcular bé tots els moviments, a no equivocar-nos i a no malbaratar les forces, i això, de fet, és molt beneficiós i equilibra la balança davant dels homes”. 

Santi Serrat
sserrat@fnob.org